Autor: Jacint Verdaguer
Títol: El Dolmen de Sant Jordi.
La vall hermosa de Vic
planera n'es i rodona
planera com un diner
rodona com una mola.
Sobretot per qui la veu
des de el cim de Puigselloses.
Que d'eixa plana es el cor
el boto d'aqueixa roda.
Entre eix dolmen i eix altar
amb que ma terra es corona
el dia de Sant Roser
amb sa cadena de roses
comptara amb vint-i-cinc anys
que alla canti missa nova.
Autor: Joan Maragall
Títol: L'Oda Infinita
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’ amor pur:
decaiguda i mig malmesa
joventud me l’ha represa
amb compàs molt més segur.
De sequida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altre esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
no sé com acabarà,
prquè tinc la pensa esclava
dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la ma insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.
Sols desitgo per ma glória
que, si algú questa oda sap,
al moment en qué jo moria,
me la digui de memoria
mot per mot, de cap a cap.
Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me,fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.
I sobre si en lo que penses
_ oh poeta extasiat!_
hi ha un resó de les cadences
que l’aucell d’ales inmenses
que nia en l’eternitat.
Autor: Joan Maragall
Títol: Sol Solet...
Quan jo era petit
vivia arraullit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.
Per lla a Sant Joseph
el bon sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
En mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.
Autor: Joan Maragall
Títol: Nodreix l'amor
Nodreix l’amor de pensaments i absencia,
I aixis traurà meravellosa flor:
menysprea el pas de tota complaència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el que té les llagrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zafirs.
Mai seria l’aimada en sa presencia
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absencia,
I aixis traurà meravellosa flor.
Autor: Anónim
Títol: Tremolors de memória
Cada cop que ensopego amb els seus ulls
Em deixo pel camí mitja vida
I és sovint que la veig
I és sovint que ella em mira.
Cada gest que ella fa
M’agenolla el dolor.
El dolor i la tristesa
Acompanyen la por.
El passat confident s’escarraça
i em crida.
Però cada cop que la veig
La memòria m’oblida.
Autor: Anónim
Títol: Oda a la senyera
En la que Sant Jordi empunya
bandera de cor blanc
hi ha l’escut de Catalunya
amb quatre barres de sang.
D’ aquestes barres la història
està escrita en lletres d’or,
per saber-la de memòria
i gravar-la en nostre cor.
Essent Carles rei de França i
senyor dels catalans,entraren
folls de venjança, en ses terres
els normands.
Per sostenir sa corona,
Demanava el rei socors,
Al comte de Barcelona,
El valent Jofre el Pelós.
Al saber la nova, empunya
El comte l’arma i l’escut i s’endú
a tot Catalunya cap a França
resolut.
Així que a França arrivaba amb la
flor dels catalans, el rei Carles
reculava atropellat pels normands.
I llençant-s’hi de seguida el brau
Jofre amb sos valents, va deturar
l’envestida dels normands, forts i
potents.
Mes quan vençut reculava
l’enemic, rostos avall, un llançó
al pit se li clava i el fa caure del
cavall.
Dintre una tenda els de França
ferit al comte han entrat, posant-li
al capçal la llança i l’escut al seu costat.
I a l’entrar a dur-li la nova de que
els normands han perdut, veu el
Rei al Comte jove mirant trist el
seu escut.
-Si a vos se us deu la victòria,
per què al Rei trist us mostreu?
si voleu honors i glòria, Comte
Jofre demaneu.
“Des d’avui, de vostra terra
sereu comte independent; sereu
mon company en guerra i en pau
l’amic més prudent”.
-Grans mercès, Rei de França; -li
respon Jofre el Pelós!- no em
reca, el cop de llança que
desagna tot mon cos.
“Lo que em reca i cor-me-lliga és
veure llis mon escut, sense cap
blasó que diga, els honors
que he merescut”.
Llavors el Rei de seguida
s’acosta al llit del valent; xopa
els dits en sa ferida, i així diu
dolçament;
-Amb sang del cor a ala guerra
haveu guanyat el blasó; quan
torneu a vostra terra brodeu-lo
en vostre pendó.
I passant quatre ditades del brau
Jofre en l’escut blanc, hi deixava
senyalades
Les quatre barres de sang.
